divendres, 23 de març de 2012

Berga i el Santuari de Queralt

Després de passar el dia a Cardona (visita que us vam explicar en l’anterior entrada), ens vam disposar a anar una mica més al nord, a la capital del Berguedà, Berga. Tot i que a Cardona els temps ens va respectar, no podem dir el mateix a Berga, el poble ens va rebre amb fred, i una neu que va enfarinar els carrers de la vila.

image

Vam realitzar un passeig pel centre de la vila amb la companyia del paraigües, després de registrar-nos a l’hotel. Degut al temps no vam poder gaudir massa de la tarda-nit, així que vam aprofitar per anar a dormir aviat i així esperar un millor temps pel diumenge. Així va ser, el dia va amaneixer amb sol, tot i que els vidres del cotxe es trobaven glaçats pel fred de la nit. Després de mirar opcions, vam optar per pujar al Santuari de Queralt, un dels llocs més destacables del municipi de Berga.

image

El Santuari es troba situat a 6 km del centre urbà, dalt d’un cim, així que el més pràctic es adreçar-se amb cotxe fins allí. Però la sorpresa ens la vam trobar a mig camí, ja que a partir d’allí la carretera estava completament gelada i ens va ser impossible seguir amb el vehicle. Vam aparcar el cotxe a un pàrquing, i vam fer la resta del camí a peu, muntanya amunt entre els arbres. El paisatge era magnífic, sol al cel, neu sobre el camí i salutacions a la gent que com nosaltres havíem optat per un passeig matiner pel turó. La passejada és va fer còmode, tot i la pendent, així que en poc més de mitja hora vam fer els 3 km que separaven l’aparcament del Santuari.

image

El Santuari de Queralt està situat al vessant oriental del Castellberguedà, cim de la serra de Queralt, a una alçada de 1200 metres. L'indret on avui s'aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l'espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà. El conjunt de Queralt l'integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí al seu moment l'hospederia del santuari, on avui hi ha el restaurant i l'estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments. Hom considera igualment part del Santuari l'església de La Cova on, segons la llegenda, un pastor de Vilaforniu trobà la imatge de la Mare de Déu el segle XIV. El primitiu santuari fou construït el 1386 pel mercader berguedà Francesc Garreta i estigué a càrrec de donats i ermitans, sota la responsabilitat del rector de Sant Pere de Madrona o d'un capellà custodi. L'església actual d'estil barroc es va inaugurar el 21 d'octubre del 1741. La construcció havia començat el dia de Sant Marc de l'any 1725. L'obra va ser dirigida per Francesc Morató i per Josep Julià, sobre uns plànols de Josep Arnau de Barcelona. El retaule major era obra de Josep Sunyer.

image

Vam començar a observar que el temps començava a canviar un altre cop, així que vam fer la tornada a peu abans de que ens pogués sorprende una nova pluja o nevada. Vam dinar a mig camí i ens vam adreçar a Caldes de Montbui, on vam fer la darrera parada d’aquest cap de setmana. Després de veure el nucli antic, les termes romanes, i la Font del Lleó, d’on l’aigua brolla a 74ºC, ens vam disposar a fer la tornada cap a casa, tot esperant una nova escapada.

image

dijous, 22 de març de 2012

Cardona i el seu castell

Una de les escapades de cap de setmana que hem fet darrerament, va ser a la Catalunya Central, més concretament al Bages i el Berguedà. La primera aturada en el camí d'aquest viatge era a Cardona (Bages) i com a bons turistes només arribar a la vila, ens vam dirigir a l’oficina de turisme, on una noia amb una simpatia més que discutible, ens va informar del que podíem fer en el poble.

image

No calia ser massa avispat per saber el que la noia ens acabaria recomanant: 1) una visita a la vall salina, mines de sal que porten prop de dues dècades tancades, però que en els anteriors 2000 anys havien fet de Cardona una vila molt rica, tot i trobar-se en un lloc de continus conflictes, ja que cal recordar que pel terme municipal passa el Riu Cardener, frontera natural amb els musulmans abans de la reconquesta cristina; i 2) realitzar un tomb pel Castell de Cardona, situat a cap damunt d’un turó adjacent al centre de la vila on es pot veure gran part de la Catalunya central. Ja que no disposàvem de massa temps, i que no podríem veure les dues coses, vam optar per apropar-nos a les muntanyes de sal però no entrar en el seu interior i realitzar una visita guiada complerta pel Castell de Cardona.

image

El castell de Cardona és un castell d'estil romànic i gòtic considerat com una de les fortaleses medievals més important de Catalunya. Va ser construït a l'any 886 per Guifré el Pilós. I després de segles de continues reformes i ampliacions, en el segle XV, els seus habitants, els Ducs de Cardona, van ser considerats la nissaga més important de la Corona d'Aragó, tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, gràcies en bona part per la riquesa que s’obtenia de la vall salina. Després de la caiguda de Barcelona el 1714 va ser un dels darrers reductes a lliurar-se a les tropes borbòniques de Felip V, després d'una intensa batalla que va malmetre en bona part les muralles del castell, i que va concloure una setmana després de caure la capital catalana, el 18 de setembre. Actualment el castell acull el parador de turisme Ducs de Cardona.

image

Ens vam apuntar a una visita guiada, on la guia ens va explicar tot això i molt més, i vam poder entrar a l’interior de dues de les parts més significatives de tota la fortalesa, la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d'alçada i més de 10 metres de diàmetre i l'església romànica de Sant Vicenç, obra construïda entre el 1029 i el 1040.

image

Després de realitzar la visita al castell (duració d’una hora) i de menjar al centre de Cardona, vam baixar el dinar amb un petit passeig pels seus carrers, tot fent temps per seguir el nostre viatge una mica més cap al nord, al municipi de Berga, lloc on vam passar el segon dia d’aquest cap de setmana per la Catalunya central.

dimarts, 13 de març de 2012

Sant Magí de la Brufaganya...

…o com viure un matí amb sorpresa personalitzada.

Fa uns dies us explicava un dels sopar que vam gaudir amb vale, i us vaig deixar entreoberta una petita porta.

Doncs bé, avui us explico l’altre part del dia.

Potser és difícil d’entendre, però tal i com ens vam conèixer, per al Francesc i per a mi, Sant Magí de la Brufaganya era un nom especial.

Tot va començar quan ell ho va escriure a una xarxa social, i jo, desconeixedora de molts petits indret d’arreu, en concret de la província de Tarragona, li vaig dir que no s’inventés noms de llocs.

Bé, doncs el Francesc m’hi va voler portar, i com veieu, Sant Magí de la Brufaganya existeix, i per a nosaltres ha esdevingut un punt de referència per a moltes coses i a diferents nivells.

El dia va començar amb un regal, un ram de tulipes blanques. Amb el cotxe, i després de 45 minuts de trajecte desconegut, vam arribar a lloc.

Sant Magí de la Brufaganya és un santuari que pertany al municipi de Pontils. Es troba situat al mig d’una vall formada per les serres del Pany i de la Brufaganya.

Diuen que allí Sant Magí, patró de Tarragona, va fer penitència.

Al 1063, els dominicans de Santa Caterina de Barcelona hi van fundar un convent de cinc membres que hi fomentaven la devoció i el culte.

Van ser ells els que, al fons de la vall, van contruir la Capella de les Fonts. La tradició diu que Sant Magí la va fer brollar per calmar la set dels seus perseguidors.

image

Al 1073 es va fer construir l’actual església i el santuari. És una construcció d’estil barroc-neoclàssic i amb un campanar a cada costat de la façana.

Actualment és un lloc de trobada popular, donat que, cada 19 d’agost, festivitat de Sant Magí, l’aigua té un paper important. Des de les fonts de la Brufaganya es porten bótes d’aigua a la ciutat, en carros. Un seguici els rep a la Plaça de la Font, on es beneeix l’aigua i es porta a l’Arc de Sant Llorenç, on els tarragonins la poden veure o comprar.

image

Potser aquest estiu us n’expliquem més coses. Però a mi ja se’m fa feixuc només de pensar que baixen l’aigua en carros, quan vam estar gairebé uns 45 minuts en cotxe.

 

Per cert, si hi aneu, sobre tot el final del camí, no té pèrdua, perquè la carretera s'hi acaba allà ;P

image

dijous, 8 de març de 2012

La apoteosis necia

La setmana passada vam anar a veure l‘obra “La apoteosis necia”, un espectacle del televisiu Berto Romero. Durant prop de una hora i mitja en Berto, acompanyat del guitarrista Ivan Lagarto, va anar explicant de una forma bastant surrealista la seva vida en format monòleg, enllaçant la història amb cançons que com us podeu imaginar tenen un to còmic, tan en la seva interpretació en el ball, com en la lletra de la cançó. Si tingués personalment jo de qualificar l’espectacle, tot i que en el seu conjunt el definiria com un espectacle bastant caòtic en l’argument, és una obra que si la teniu al costat de casa, és molt recomanable de veure, sempre i quan t’agradi el tipus d’humor que practica el Berto Romero. No et caus al terra amb un riure descontrolat, però si que mantens durant tot l’espectacle un somriure permanent, amb bastants punts àlgids en la interpretació.

image Nosaltres vam anar a veure l’obra al teatre de Sant Joan Despí, i degut a que era una única actuació en aquest indret, no va faltar ni el apuntador. Com a curiositat dir que entre el públic estava el personatge, aquest si que és tot un personatge, Risto Mejide amb les seves inseparables ulleres de sol, no se les va treure ni amb el teatre a fosques, que ja em direu que coi déu veure amb elles posades.

dissabte, 3 de març de 2012

La Cova (II)

Continuant amb l'entrada que va escriure l’Ana m’agradaria afegir una cosa. I  es que tenia raó, el coulant era espectacular. A continuació us mostro una foto que vaig fer amb l’aplicació Instagram, i on es pot veure que un cop obert el coulant, la xocolata regalimava pels voltants.

image

Ja de pas també us mostro l’ampolla de vi que vam tastar, i  que en l’anterior entrada l’Ana va fer referència.

image

divendres, 2 de març de 2012

La Cova

Fa unes setmanes en Francesc em va preparar un dia ple de sorpreses, i a la nit vam anar a sopar a un restaurant.
(Ja us explicaré on vam anar durant el dia)

Tot i que es feia el despistat mentre passejàvem per Tarragona en direcció a la Part Alta, ell ja tenia clar a on anàvem.

Seguint amb la cultura dels vales (aquest cop Groupalia), en va agafar un pel restaurant La Cova, al centre de la ciutat. Val a dir que per la seva situació (a la baixada del carrer Major) es troba just en una de les voltes que formava part de la paret septentrional del circ.

Gràcies a obres en construccions contemporànies, s'han pogut descobrir, restaurar i reaprofitar parts de les restes romanes que encara queden.

El Pulvinar, un restaurant situat a pocs metres del que ja parlarem detingudament un altre dia, es diu així perquè se situa on, en època romana, es trobaria la construcció desde la qual es presidiria el circ.

Així doncs, després de baixar els esglaons que us portaran a l'interior del restaurant i obrir la porta, podria ser que us passés com a mi i us quedèssiu pasmats de la màgia del lloc.

El "local" és estret donat que es troba sota una volta. La decoració escassa i minimalista li donen un encant especial. Si bé és cert, com que els sostres són d'uns quants metres d'alçada i hi ha un únic espai, escalfar el lloc no deu ser tasca fàcil, i tot i que ens vam treure l'abric, podiem notar un airet no gaire càlid, d'aquells que, si passen moltes hores et pot deixar una mica garrativat.
Però bé, va ser un mal menor.

Em consta que al local contigu, al que fins i tot em sembla que es pot accedir des del mateix restaurant, hi ha El Cau, un local de copes que visitaré un altre dia.

Bé, anem al que interessa: el menjar.

El Francesc us podrà concretar una mica més perquè va ser ell qui va contractar-ho, però jo us explico una mica:

Teníem un entrant a compartir, una amanida variada amb formatge de cabra... ...mmmmm boníssima!!
Com a plat, podíem escollir una coca cadascun d'entre les de la carta. Vam agafar una de quatre formatges i una de ceba caramelitzada amb bacon i formatge de cabra. Les vam compartir.
Si les veieu a simple vista potser us sembla que amb una coca us quedaríeu amb gana, perquè no són enormes, però la veritat és que estaven molt bones i atipen! La massa de pa artesana, tendra i cruixent....
I per acabar podíem escollir entre un mojito per cadascú o un coulant per compartir...
...suposo que entre les entrades anteriors i aquesta, veureu que som de bona boca, i quines són les meves debilitats culinàries.... ...dons sí! vam agafar dos coulants! :P
Sembla que estigui inflant el lloc, i no rebo pas comisió, però encara em falta dir-vos que....
... ha estat el millor coulant de xocolata que he menjat mai! Una fina capa cruixent per fora i un volcà de xocolata desfeta que sortia amb força des de l'interior... mmmmmm no m'hi puc estar!

Ho vam regar tot amb un vinet de la terra, un Ipsis.

D'aquí vam anar fins a la Rambla Vella, al Highland, tot un descobriment per a mi, tot i que un vell conegut pels que viuen a Tarragona, segurament.

Bé, suposo que llegint ja sabeu la meva opinió de La Cova i del menú.

Sense dubtes tornaria, i ho recomano!!

Nosaltres vam prendre nota d'altres coques a les que fer queixalada quan tornem ;)

Si hi aneu, ja ens ho direu ;)